Swimming
Marina
"Sempre recordem allò que mai no ha succeït"
Dades personals
About
Marta González Crivillers. Swimmer. Vic.
Entradas Populares
-
Avui em fa il·lusió ensenyar-vos un escrit que tinc fet des que el meu pare ens va deixar a mi i a la meva família, està ple de sentiments...
-
Buenas tardes a todos, Me propuse hacer un post literario y que solamente fuese para historias o algunas de mis reflexiones. Pues bien,...
-
¡Buenas tardes anaranjadas con lluvia! Sí, y es que el tiempo invita a pensar y a escribir. Quiero informaros de que LHDH4 está en cami...
-
Hoy, os dejo con un tema sensiblón, muy típico, pero que siempre gusta a todo el mundo (con excepciones, claro). ¡Buenas noches Chipirones!...
-
Hoy es un día especial, unos celebran el Tió (en mi caso) y otros celebran nochebuena. Os prometí que hoy tocaba leer la segunda parte de La...
-
Ieeep! Sí, ja sóc aquí. Ho vaig dir, estava de campionats i també estava de setmana d'exàmens (això potser no ho vaig dir) així que el ...
-
¿Sabéis qué día es hoy? Un día cualquiera diréis muchos de vosotros. Pues no, para un enfermo de cáncer no es un día cualquiera. Es otro dí...
Labels
Blog Archive
-
▼
2014
(9)
- ► de desembre (1)
- ► de setembre (2)
-
►
2013
(22)
- ► de desembre (2)
- ► de novembre (1)
- ► de setembre (3)
-
►
2012
(15)
- ► de desembre (5)
- ► de novembre (7)
Followers
Blogger templates
Blogroll
Crivi. Amb la tecnologia de Blogger.
Blogger news
Blogroll
16 de jul. 2014
Hola,
Avui m'he despertat sobresaltada, amb la respiració agitada i amb llàgrimes als ulls. Dec haver somiat amb tu, però aquest cop no he vist els moments més alegres que vam passar tu i jo, he vist imatges que per més que vulgui segueixen recordant-me que ja no hi ets. La imatge que més em fa plorar és la teva a l'hospital, quan ja no quedava ni dos dies. Sóc forta, molt, però ja saps que hi ha moments en que no pots sobrepassar els sentiments més intensos. I encara em pregunto que per què va passar d'aquesta manera, per què no em va deixar la vida passar uns anys més amb tu, el perquè de tot plegat... Per sort eren dos quarts d'una, i ningú se n'ha adonat que plorava per tu, crec que encara necessito plorar-te, haig d'admetre que hi ha dies que et trobo a faltar més que d'altres, però poques vegades acabo plorant. No et pensis que és perquè no t'estimo, això és completament fals. Per molt que superis coses així hi ha dies que no pots evitar pensar-hi, he acceptat que no tornaràs, perquè és així, el que no acceptaré mai és que m'hagis deixat per sempre, perquè en mi i en totes saps que et recordem, i una persona no mor fins que no se la deixa de recordar, jo et recordo, la mama també, la Neus... T'estimem i et recordem com eres, sobretot per l'amor que ens vas professar i per la gran petjada que has deixat, tots et recordem. I vull que sàpigues que gràcies a tu, encara tinc més força per complir els meus somnis i els meus objectius, i et prometo que quan els assoleixi, miraré al cel i et diré: Papa, això va per tu. I per mi. I per tots. Ho diré amb llàgrimes als ulls, però aquest cop seran de felicitat.
Sempre teva,
Una andròmina que et troba a faltar. :)