Swimming
rfen
Dades personals
20 de febr. 2013
Bona tarda a tots! Abans que me'n vagi a estudiar una mica us deixo la continuació que he fet avui del text que us vaig publicar ahir, això va creixent i es va engreixant a mesura que escric... Fins la pròxima entrada!
El replà de baix era ampli i de marbre blanc,
a la dreta, una escala feta també de marbre, pujava fins a una gran cúpula de
vidre fumat on l’aire fred de la nit s’escapolia per una petita esquerda i
glaçava l’ambient. El porter, assegut en un tamboret, fumava un gran puro que, barrejat
amb l’aire glaçat, l’olor era vagament confortable pels pulmons dels qui el
respiraven. L’home era gros i la massa greixosa que li queia pel tamboret li
donava un aspecte divertit i penós alhora. Al costat hi tenia un vell quadern
on apuntava els visitants que entraven i venien de la casa dels Torrens. Hi
havia, com era d’esperar, la tia Dolores, que sempre els venia a fer una visita
a l’hora del cafè, per estar-s’hi unes dues hores llargues fent petar la
xerrada fins i tot amb el gos. Avui, a més a més, havia vingut l’avi Marçal
que, vell com era, quasi no podia pujar les escales i l’havien d’ajudar i amb
això ja trigava més de deu minuts a pujar les escales.
El porter, Simón, venia de fora de Catalunya,
uns deien que era de Mèxic, d’altres d’Argentina i uns altres de Brasil. Ningú
sabia exactament el seu lloc d’origen, però el que sí sabien era que els “nachos”
li encantaven, quan algú obria la porta principal l’olor es feia més que
palpable. A banda d’això, en Simón era un home honest i humil i sempre solia
anar pulcrament vestit. En Simón es posava al seu lloc de treball –el tamboret-
i d’allà no es movia fins l’hora de dinar o per anar al servei, les dotze hores
del dia el portal restava vigilat per en Simón. Durant la nit, l’esquerp d’en
Tomàs feia la vigilància nocturna i pobre del que se li acostés per
preguntar-li alguna cosa, que s’enduia una mirada recelosa i un simple: -Que no
veus quines hores són?. L’únic ésser viu que podia gaudir d’un bon humor que
semblava tenir amagat en Tomàs era un gat que sempre es passejava pel replà, un
gat negre i robust de caràcter recessiu.
A part d’en Tomàs i els seus reduïts
comentaris, el portal de la casa gaudia d’un aire familiar i pintoresc.
El nen va entrar per la porta principal molt
lúgubrement i la seva tristesa pesava com una llosa dins l’ambient. En Simón es
va girar i va acostar-se al noiet que duia el peluix mig trencat i gastat.
- Pau, com es troba la teva germana? Cal que
li porti més medicines? – va donar-li un copet a l’espatlla per animar-lo i li
va xiuxiuejar a l’orella – Saps que si demanes un desig la nit de Reis es fa
realitat? I si demanes que la petita Júlia es curi?
En Pau va obrir els ulls i una espurna molt
petita d’esperança va encendre’s. Les llàgrimes ja no queien i el noi va
dibuixar un petit somriure.
- Veus? Així m’agrada, que somriguis per la
Júlia, segur que et vol veure així cada dia. Voldràs venir a jugar a escacs amb
mi un cop l’hagis vist?
En Pau va valorar la pregunta durant uns
segons i, finalment, com cada dia que li proposava el mateix, acabava
acceptant.
- Vindré si em deixa la mama, després de veure
la Júlia i parlar amb ella un moment.
En Simón lli va tornar a picar l’espatlla i,
mandrosament però amb un somriure que quasi no es podia amagar va seure altre
cop al tamboret deixant passar el jovenet dels Torrens que ja pujava cap a dalt
per poder demanar si, més tard, podria baixar per jugar una partida amb en
Simón, el seu porter preferit.
19 de febr. 2013
Hi ha qui aprofita el temps en què la son no li ve per escriure algunes coses, n'hi ha que agafen el bitllet de tren i s'embarquen en un somni profund que els embriaga fins que el despertador els xucla d'aquell món tan perfecte i els torna a la vida real, n'hi ha que miren la tele, n'hi ha que llegeixen i el somnífer de les lletres estretes i petites els adorm suaument, n'hi ha que, simplement, rodolen pel llit pregant que la son els vingui a fer una visita i n'hi ha que no dormen, simplement, somien desperts... A tots aquests, els meus textos, a tots aquests, les meves lectures, a tots aquests...Bona nit.
Sembla estrany, però sí, en aquest text, el Nadal s'hi ha estancat, un Nadal un pèl diferent... o no:
Qui pensava que el Nadal era una època de
felicitat s’equivocava, i molt. Les garlandes de Nadal ja penjaven per les
façanes i balcons de les cases i des de feia un més i mig el carrer ja
s’il·luminava de petites llumenetes i estrelles de colors. Algun arbre de Nadal
treia el cap per la finestra on les famílies gaudien del caliu de la llar tot
parlant joiosament. La nit començava a caure a la ciutat i les estrelles
jugaven a amagar-se entre els núvols que voleiaven pel negre cel. Feia fred,
però no prou perquè pogués nevar i el baf de les persones formava grans
gratacels que es perdien dins la foscor. Els carrers il·luminats exhalaven
escalfor i les botigues obertes atreien nombrosos clients que buscaven les
últimes ofertes nadalenques. En una cantonada una ombra es fonia entre els murs
de pedra i passava desapercebuda per qualsevol ull humà. Un noi jeia a la
penombra d’un gran portal. Plorava, i les llàgrimes li queien silenciosament
lliscant sobre el seu rostre blanc. Els ulls verds maragda brillaven com dues
llacunes sense fons i a les seves mans i duia un peluix que recordava temps
millors. Tot el seu voltant semblava restar aturat en el temps, mentre a fora
el bullici de gent anava i venia carretejant bosses i regals, ell estava allà assegut
i plorant a llàgrima viva. A ningú semblava importar-li què li feia brollar
dels seus ulls aquelles llàgrimes, tots eren suficientment feliços com per no
adonar-se que a fora de la seva pròpia bombolla de felicitat, n’hi havia d’altres
que estaven sotmeses a una profunda tristesa. El cap d’una bona estona, cansat
de tan plorar, el nen va dirigir-se novament al seu infern i, molt lentament,
va obrir la porta del gran portal on s’estava.
4 de febr. 2013
¡Buenas tardes a todos!
Voy a haceros una pequeña reflexión acerca de algo que ahora es, tristemente, muy cuotidiano en nuestros tiempos. El hecho de robarnos a los que trabajamos y digo trabajamos (aunque yo no trabaje) porque nuestros padres sí lo hacen e indirectamente a nosotros también nos roban. Seamos menos ignorantes y enterémonos de lo que realmente está pasando. Caso Gürtel, por ejemplo, ¿os suena de algo el nombre de Francisco Correa? pues apuntádlo porque es uno de los que nos roban... ¡Ah, pero es que encima hay más! Vamos a recordar chicos...
Caso Gürtel 2009, vinculado al partido popular de España, trama de corrupción encabezada por el señor Francisco Correa y sus tres amigos "El bigotes", Pablo Crespo y Antoine Sánchez, se nutrían de fondos públicos, sobornos, urbanizaciones no autorizadas legalmente, los trajes de Camps... Actualmente libertad condicional para Francisco Correa.
Pasemos al caso Palau, donde los imputados fueron Fèlix Millet y Jordi Montull, malversación de dinero (35 millones de euros) del Palau de la Música para fines privados, tales como una boda en el mismo Palau de la hija de Millet. Sentencias: ninguna, la defensa se apoya en el mal estado físico de Millet por su edad y por la prescripción de algunos de los delitos. Ambos están "desaparecidos".
Caso Pallerols: Financiación irregular mediante subvenciones de Fidel Pallarols al partido catalán de "Unió Democràtica" durante el año 1997, se reabrió el caso pero los implicados en el caso eludieron la prisión.
Palma-Arena: Presumpta malversación de caudales públicos en Palma de Mallorca, 30 imputados entre ellos el duque de Palma, el famoso ya, Iñaki Urdangarín y el expresidente de Baleares Jaume Matas.
Y ahora otro, el caso Bárcenas, donde se indica que se pagaron sobres en dinero negro para la cúpula del PP entre ellos el actual presidente de España del que ya se ha pedido la dimisión en dos casos, el último del partido mayoritario de la oposición: el PSOE. Pero claro, nadie dice nada, no consta dicen unos, mientra que otros dicen que "todo esto es una burda manipulación".
Así no vamos a ninguna parte, señores. Tampoco penséis que únicament es el PP quién está "atrapado" por la avarícia y la corrupción, nadie sabe lo que de verdad está pasando en otros lugares de España. Algunos diréis: mejor no saberlo. Pero yo me pregunto: ¿Por qué tenemos que dejar que nos roben? ¿Así sin más?. Prefiero que todo el mundo sepa cómo estamos, están ensuciando nuestra imagen, nadie confía ya en nosotros, ni las borsas, ni nadie. Hay que cambiar, pero con lo que está cayendo ahora mismo nadie quiere moverse, pues tenemos que hacerlo. Y si hay algún juez que ha intentado encarcelar a los corruptos, resulta que se lo impiden y le hacen dejar de impartir justicia. ¿Será que tenían miedo de algo? Me parece que sí.
Chicos, solamente quería referescar un poco la memoria a la gente, para que empecemos a pensar cuál es el camino que debemos seguir. Está claro que ahora no vamos por buen camino, debemos rectificar la ruta. Y si alguien que roba por necesidad 100 euros va a la cárcel 1 año, ¿qué hacemos con estos magnates ladrones? Pensad, enserio.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)