Swimming
rfen
Dades personals
10 d’abr. 2013
Bé, no tots els dies es compleixen divuit anys... o almenys això és el què m'han dit.
I també m'han dit que ja puc anar a la presó (però tranquils, que no és un dels meus esperats viatges per fer quan sigui gran).
Molta gent creu encara que a aquesta edat un ja és responsable del què fa i té prou seny com per saber el què ha de fer, doncs jo us dic que no. Hi ha molta gent que a aquesta edat no té ni dos dits de front, contràriament, però, hi ha algunes persones que sí que maduren als divuit i d'altres que ja ho han fet abans. Però bé, sent freds i mirant com està anant el món aquests dies, puc dir que la gent no està preparada pel que vindrà però crec que d'aquí uns quants anys s'haurà de madurar molt més aviat si es vol progressar...
Dit això, (que no vull pas que m'espatlli el text nou que us volia presentar), us introdueixo el meu text. Tracta d'una de les moltes tortures dels nazis en camps de concentració i no puc negar que aquesta inspiració ha estat gràcies a en Ken Follet i la seva gran capacitat de narrar novel·les històriques. La llanço avui a la llum, per tant, és una primícia, cuideu-la :)
Gossos entre gossos
La multitud de
gent es va congregar on els soldats els ho van manar. Estaven morts de fred i
amb la roba que duien el vent glaçat s’hi escolava lliurement. Nens, homes i
dones de totes les edats, espantats, es dirigien cap al pati, amb la planta
dels peus ferida pel contacte de les pedres cobertes d’una fina capa de gel. El
dia encara no s’havia despertat i ni tan sols els ocells cantaven, almenys, no en
aquell indret. En William i en Jörg caminaven seguint la gran massa de gent. En
Jörg encara estava preocupat per saber on estava en Robert o què li havien
pogut fer, quan, de sobte, dos soldats van sorgir d’un magatzem amb un pres
despullat, amb el cap tapat i amb les mans lligades.
- No, Déu meu,
no, és en Robert! – va exclamar en Jörg enmig de la gent, tot obrint-se pas per
anar-lo a trobar. Dos soldats més li ho van impedir i en William va anar a
socórrer-lo perquè havia rebut un cop de puny i el nas li començava a sagnar.
El tinent
Blacke, mirava l’escena desdenyosament i sense miraments va clavar un altre cop
de puny a en Jörg i, amb una mirada plena de malícia, va aixecar-lo bruscament
del terra apartant amb l’altra mà a en William del seu costat.
- Estigues
dret, que vull que vegis en primera persona aquest espectacle – el va tornar a
mirar i aquest cop una rialla maligne i sonora va acompanyar les paraules del
tinent. En Jörg va mirar-lo a la cara, desafiant-lo, però aquella mirada no
afectava el cor negre que tenia en Blacke, era com lluitar contra una ombra.
Van portar a en
Robert al magatzem. El pobre home estava tremolant de fred i la seva pell
blanca estava començant a agafar un to vermellós. Els dos guàrdies que
l’escortaven es van retirar i van desaparèixer per un moment. Quan van tornar
duien dos gossos que estaven excitats i bavejaven, morts de gana. Semblaven
malalts, però tenien unes mirades ferotges i afamades. Els dos soldats van
conduir els gossos cap al recinte on estava en Robert, indefens. En William va
pressentir alguna cosa esgarrifosa, no volia imaginar el que anava a passar i menys
veure-ho.
- No! – va
gemegar en Jörg – No, no, siusplau! – ell veia a venir com el seu estimat seria
torturat, i potser, assassinat.
Els dos homes,
davant l’expectació de tota la gent esporuguida van rebre les ordres del tinent
Blacke i van deixar anar els gossos. Es van esbraonar directament cap a l’home
indefens amb una violència increïble. Un li va mossegar el braç, l’altre
l’esquena. Dins el sac que tapava la cara d’en Robert, un crit agònic va quedar
sufocat per un terror que compartien tots els presents menys els soldats, que
semblaven no mostrar cap sentiment de culpa, ben el contrari, reien i animaven
els gossos com si es tractés d’un joc, un joc terrorífic. En William no podia
creure la seva conducta envers aquella atrocitat, de ben segur que no era la
primera vegada que ho feien. En Jörg va començar a plorar desconsoladament
sense res per poder fer enfront aquella brutalitat. Qui eren els gossos realment?
Un soldat d’enmig de l’aglomeració de gent cridava eufòric.
- La cua, la
cua! Mossegueu-li la cua! – i seguia rient com un posseït.
- Robert, no! –
en Jörg estava completament desesperat, estaven matant el seu estimat
cruelment. Ara en Robert es defensava com podia, tirant coces en debades cap on
li semblava que venien els gossos, però aquests, l’esquivaven fàcilment i el
tornaven a mossegar, ara al cul, ara a la cama, a la panxa... Al final va caure
a terra sense forces per seguir lluitant contra els gossos. El cos blanc d’en
Robert regalimava sang per tot arreu.
- Prou! Prou, sisplau!
– cridava en Jörg als soldats amb llàgrimes de ràbia als ulls.
Finalment, en
Blacke va fer un senyal i els dos homes van cridar els gossos, que s’hi estaven
posant bé per poder mossegar en Robert. Els soldats i el tinent es van
dispersar, ja s’havia acabat l’espectacle. El van deixar, al terra, panteixant
dolorosament. En Robert es debatia entre
la vida i la mort. En Jörg i en William van córrer cap a ell per ajudar-lo. El
grup de presoners també es va dispersar.
- Robert, amor
meu, tranquil, ja sóc aquí amb tu – en William i en Jörg el van portar a
l’edifici de les lliteres on dormien i el van posar a terra intentant tapar amb
els llençols algunes de les ferides que feien més mala cara. Tots els que
dormien amb ells ignoraven el que succeïa, eren fets habituals, si eres jueu,
et torturaven, si eres d’ideologies liberals també i si eres homosexual et
feien el mateix. Tots estaven aquí per alguna causa i tots, tard o d’hora,
acabarien morts, en algun lloc, sense que ningú sabés la seva història, la seva
vida, res.
Cinc minuts més
tard, en Robert jeia sense vida entre els braços del seu enamorat que amb
llàgrimes que no podia controlar es preguntava el per què de tot allò.
Acabarien així tots ells si la maleïda guerra que amenaçava Alemanya no
acabava? Era una de les moltes preguntes que quedarien per sempre més sense
resposta, una resposta tan necessària com l’aire que tots els presos
necessitaven per seguir endavant en un infern sense sortida.
CRIVI :)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)