Tinc quelcom que em balla pel cap...

Qui pensava que el Nadal era una època de felicitat s’equivocava, i molt. Les garlandes de Nadal ja penjaven per les façanes i balcons de les cases i des de feia un mes i mig el carrer ja s’il·luminava de petites llumenetes i estrelles de colors. Algun arbre de Nadal treia el cap per la finestra on les famílies gaudien del caliu de la llar tot parlant joiosament. La nit començava a caure a la ciutat i les estrelles jugaven a amagar-se entre els núvols que voleiaven pel negre cel. Feia fred, però no prou perquè pogués nevar i el baf de les persones formava grans gratacels que es perdien dins la foscor. Els carrers il·luminats exhalaven escalfor i les botigues obertes atreien nombrosos clients que buscaven les últimes ofertes nadalenques. En una cantonada una ombra es fonia entre els murs de pedra i passava desapercebuda per qualsevol ull humà. Un noi jeia a la penombra d’un gran portal. Plorava, i les llàgrimes li queien silenciosament lliscant sobre el seu rostre blanc. Els ulls verds maragda brillaven com dues llacunes sense fons i a les seves mans i duia un peluix que recordava temps millors. Tot el seu voltant semblava restar aturat en el temps, mentre a fora el bullici de gent anava i venia carretejant bosses i regals, ell estava allà assegut i plorant a llàgrima viva. A ningú semblava importar-li què li feia brollar dels seus ulls aquelles llàgrimes, tots eren suficientment feliços com per no adonar-se que a fora de la seva pròpia bombolla de felicitat, n’hi havia d’altres que estaven sotmeses a una profunda tristesa. El cap d’una bona estona, cansat de tan plorar, el nen va dirigir-se novament al seu infern i, molt lentament, va obrir la porta del gran portal on s’estava.

El replà de baix era ampli i de marbre blanc, a la dreta, una escala feta també de marbre, pujava fins a una gran cúpula de vidre fumat on l’aire fred de la nit s’escapolia per una petita esquerda i glaçava l’ambient. El porter, assegut en un tamboret, fumava un gran puro que, barrejat amb l’aire fred, feia l’olor vagament confortable pels pulmons dels qui el respiraven. L’home era gros, i la massa greixosa que li queia pel tamboret li donava un aspecte divertit i penós alhora. Al costat hi tenia un vell quadern on apuntava els visitants que entraven i venien de la casa dels Torrens. Hi havia, com era d’esperar, la tia Dolores, que sempre els venia a fer una visita a l’hora del cafè, per estar-s’hi unes dues hores llargues fent petar la xerrada fins i tot amb el gos. Avui, a més a més, havia vingut l’avi Marçal que, vell com era, quasi no podia pujar les escales i l’havien d’ajudar i amb això ja trigava més de deu minuts.

El porter, Simón, venia de fora de Catalunya, uns deien que era de Mèxic, d’altres d’Argentina i uns altres de Brasil. Ningú sabia exactament el seu lloc d’origen, però el que sí sabien era que els “nachos” li encantaven i cada vegada que algú obria la porta principal l’olor es feia més que palpable. A banda d’això, en Simón era un home honest i humil i sempre solia anar pulcrament vestit. En Simón es posava al seu lloc de treball –el tamboret- i d’allà no es movia fins l’hora de dinar o per anar al servei, les dotze hores que durava el dia el portal restava vigilat per en Simón. Durant la nit, l’esquerp d’en Tomàs feia la vigilància nocturna i pobre del que se li acostés per preguntar-li alguna cosa, que s’enduia una mirada recelosa i un simple: -Que no veus quines hores són? L’únic ésser viu que podia gaudir d’un bon humor que semblava tenir amagat en Tomàs era un gat, que sempre es passejava pel replà. Un gat negre i robust de caràcter recessiu.  A part d’en Tomàs i els seus reduïts comentaris, el portal de la casa gaudia d’un aire familiar i pintoresc.

El nen va entrar per la porta principal molt lúgubrement i la seva tristesa pesava com una llosa dins l’ambient. En Simón es va girar i va acostar-se al noiet que duia el peluix mig trencat i gastat.

- Pau, com es troba la teva germana? Cal que li porti més medicines? – va donar-li un copet a l’espatlla per animar-lo i li va xiuxiuejar a l’orella – Saps que si demanes un desig la nit de Reis es fa realitat? I si demanes que la petita Júlia es curi?

En Pau va obrir els ulls i una espurna molt petita d’esperança va encendre’s. Les llàgrimes ja no queien i el noi va dibuixar un petit somriure.

- Veus? Així m’agrada, que somriguis per la Júlia, segur que et vol veure així cada dia. Voldràs venir a jugar a escacs amb mi un cop l’hagis vist?

En Pau va valorar la pregunta durant uns segons i, finalment, com cada dia que li proposava el mateix, acabava acceptant.

- Vindré si em deixa la mama després de veure la Júlia i parlar amb ella un moment.

En Simón li va tornar a picar l’espatlla i, mandrosament però amb un somriure que quasi no es podia amagar va seure altre cop al tamboret deixant passar el jovenet dels Torrens que ja pujava cap a dalt per poder demanar si, més tard, podria baixar per jugar una partida amb en Simón, el seu porter preferit.

La casa dels Torrens ocupava el primer i segon pis. Més amunt, al tercer pis, l'escala de marbre deixava el seu relleu a una escala de fusta, poc treballada i que cruixia al caminar-hi. Es podia dir que els Torrens eren una de les famílies benestants de la ciutat. Dels pisos superiors, en Pau no en sabia res més que històries de fantasmes i llegendes que ell mateix s'havia inventat. En realitat, qui vivia allà dalt era un escriptor de mala fama que quasi mai ningú havia vist sortir més d'un cop per setmana d'aquella cova que tenia per vivenda. Els criats dels Torrens vivien en un annex, també al tercer pis i, en acabar la jornada, anaven tots a les seves respectives cambres. 

La porta principal de la residència dels Torrens era blanca amb el pom i els detalls d'or massís. Una catifa de color gos com fuig donava la benvinguda. En Pau va picar el timbre tot esperant una resposta que no va trigar gairebé ni un segon. El va obrir la Clarissa, una de les criades que tenien i que vivia, en efecte, al tercer. La dona d'uns quaranta anys i mig semblava un àngel caigut del cel. Aparentava uns deu anys menys i el seu somriure aclaparava totes les mirades, un somriure càlid i enlluernador. Havia tingut molts pretendents de jove i alguns contaven que encara ara hi havia homes joves que enviaven grans rams de flors amb targetes d'amor dirigides a aquella bellesa suprema. En Pau havia sentit a parlar que el seu home la tenia ben vigilada per por que la miressin massa estona, com si la poguessin malmetre en una sola mirada. Els dos eren criats del Torrens, l'home era el cuiner en cap i ella era la serventa que s'encargava de rebre les visites i de criar els dos nens, era en qui més confiaven perquè portava des dels 21 anys amb la família. En Pau li tenia un afecte quasi més gran que la seva pròpia mare, ella l'havia criat pràcticament sola perquè els seus pares tenien massa feina amb les festes dels seus socis i amics de la zona alta i perquè, més tard, van haver d'encarregar-se de buscar els doctors amb més reputació per curar l'extranya malaltia que la seva germana patia des dels cinc anys. Ningú el coneixia millor que ella i per això, quan el va veure tan trist, li va demanar si volia acompanyar-la a la cuina i fer una xocolata desfeta per animar-se.

[...]