Swimming

Swimming
rfen

Marina

"Sempre recordem allò que mai no ha succeït"

About

Marta González Crivillers. Swimmer. Vic.

Entradas Populares

Followers

Blogger templates

Blogroll

Crivi. Amb la tecnologia de Blogger.

Blogger news

Blogroll

8 de jul. 2013
Bona nit a tots!

Avui, us presento un nou escrit. Bé, això de nou, no és del tot cert. Fa més de tres mesos que el tinc escrit esperant el seu moment. Finalment, al cap d'esperar tant, he decidit que avui és el seu dia. Vaig anunciar pel twitter fa dos dies que faria un post. Doncs bé, em vaig deixar l'ordinador a casa intencionadament per així poder estar a casa amb la meva família sense haver d'estar pendent de res més. La història que sortirà avui, ho farà també demà en castellà perquè tothom pugui gaudir de la seva lectura, la primícia en català, que és com la vaig crear. Aquí la teniu, sobre la guerra civil se n'han fet moltes, però cap com aquesta.

Caos.
P
er tot arreu la gent corre i fuig de l’ombra que les bombes i els trets creen al seu voltant. Nens i nens que no són tan nens es desfan entre llàgrimes perquè no entenen el que està passant. Un grup de persones esporuguides busca refugi per no ser caçat pel llop famolenc de la guerra. Entre els carrers estrets de la ciutat albiren un refugi i s’hi llancen. La nova escomesa de trets fa caure, abatuts, a tres. Els altres, com si el vent els fuetegés, corren fins al refugi deixant enrere als seus companys i les últimes forces que els restaven. Tanquen la porta abans no arribi una altre escomesa que és llançada amb fúria contra els resistents. Durant cinc minuts infernals, un roig encès ocupa el cel de la ciutat i les grans ràfegues de trets tallen el buit xiulant de ràbia. Passat un temps eternament llarg, la calma i el silenci es fan amos i senyors de la ciutat, són les onze de la nit tocades i, per fi, un moment de relativa tranquil·litat va desdibuixant-se lentament. Dins les cases, silenci. Dins els refugis també. A fora, una fetor a sang fresca i a mort acaricia les façanes de les cases despullades que ensenyen les seves entranyes.
A
l refugi la gent no es coneix, ningú troba la seva família i els pocs que conserven la seva no gosen sortir per rebutjar als falangistes. Però les provisions que hi ha als refugis s’estan esgotant massa de pressa. Es miren tots aterrats i mentre van passant els minuts com lloses, lentament, el grup reduït de persones va caient en un son que no trigarà a trencar-se.
U
n nen que no aconsegueix dormir ni descansar els seus cansats músculs obre els ulls enmig de la penombra de l’estància. S’aixeca pausadament del lloc on s’estava i va cercant a les palpentes les escales que donen al carrer. Els seus dits toquen l’arrogant tacte del ferro rovellat del mànec de la trapa. Recolza l’orella en els taulons de fusta humida i intenta captar soroll de trets. Ni un. Decideix obrir la trapa per sortir a l’exterior però el candau que protegeix l’entrada del refugi l’impedeix d’obrir. Forceja amb la porta a debades i, finalment, es disposa a deixar l’inútil batalla entre ell i el candau. Mentre baixa les escales, entreveu una silueta que a causa de l’enrenou s’ha desvetllat. És un home corpulent, de cara ampla i mentó prominent. El mira amb recança. El noi, sentint-se atrapat, es disculpa del seu ingenu intent i es dirigeix altre cop al seu racó on torna a intentar somiar despert.
E
l soroll estrident de l’alarma desperta a tot el grup d’una revolada. A fora torna a esclatar l’escenari bel·licós amb més força que abans. Una dona gran comença a plorar incansablement, l’home corpulent l’abraça i tots dos es fonen en una abraçada consolant-se mútuament. Un altre home, esprimatxat i amb cara de pocs amics obre el candau per observar el panorama exterior. Els ‘nacionales’ s’han amagat dues cantonades enllà però el teló negre de la fosca nit els cobreix. El nen, espantant surt esperitat cap a la trapa, l’obre i surt corrents. La seva cara desfigurada de terror empal·lideix de cop i el cos inert del jove cau. Ni tan sols l’altre gent del grup ha tingut l’oportunitat d’escoltar la pluja de plata que ha cosit el nen. El cos queda a terra i la sang brolla com si d’una font es tractés, la lluna vetlla el jove sense vida. La dona que abans plorava cau a terra i s’agafa les mans, se les duu a la cara i deixa anar un udol a la mitjanit com un llop ferit. Alguns ploren silenciosament com si els fes por perdre una llàgrima més, d’altres miren fredament l’escena de la vella però n’hi ha d’altres que simplement no fan res, i es resignen a la sort que la Guerra els ha donat.
H
an passat trenta minuts des que el nen ha mort i una noia jove qui ha aconseguit retrobar-se amb el seu enamorat sent que li rugeix la panxa. Ràpidament tots s’adonen que tenen una gana voraç mentre, de fons, se sent una orquestra d’estómacs que pidolen menjar. Alguns voluntaris s’ofereixen per anar escales avall al magatzem i mirar si hi ha algunes queviures per poder menjar. L’home corpulent, seguit de dos més baixen.
U
n fort corrent d’aire sorgeix entre la penombra del refugi. Tot seguit, una penetrant olor a resclosit i a humitat inunden tota la cambra. Quasi no es pot respirar. Els tres homes es disposen a baixar les escales en direcció al magatzem. Palpen la barana de les escales i van guiant-se fins l’últim esglaó, que culmina amb un fort cop de fusta podrida. La pudor a humitat encara es fa més intensa i els homes, avançant a ulls clucs, arriben a una paret plena de fongs i molsa que l’entapissen. L’home corpulent els diu als altres que busquin algun moble o qualsevol caixa per mirar si conté menjar. Els tres homes, per separat, van resseguint la sala. De cop, un dels homes topa amb un armari. El palpa en busca de la porta i toca alguna cosa llefiscosa abans d’obrir el pany. L’objecte estrany cau a terra amb un soroll esmorteït per un coixí d’un verd florit. El soroll fa eriçar els pèls de punta als tres homes. Un dels homes s’acosta i s’ajup per esbrinar què és allò que ha caigut. Quasi instantàniament deixa anar l’objecte que cau altre cop, amb un fort estrident, trencat amb diversos fragments. Els altres es pregunten el perquè d’aquella estranya reacció, i quan a la fi comprenen el què els diu l’home, entenen que el què havia tocat era una calavera humana, una calavera recent, foradada per la humitat i devorada per les rates.
A
 dalt, l’espera es fa eterna i alguns ja no poden aguantar gaire més. La dona vella que abans plorava està quieta i no diu res. L’home esprimatxat s’acosta sigil·losament cap a ella i fa un pas enrere, espantat. El lleu contacte gèlid de la mà de l’anciana li confirma que el seu dèbil pols ha deixat d’escoltar-se. Ningú més ha notat l’absència de la vella i l’home torna al seu lloc, vigilant la trapa. Mentrestant a fora és a punt d’esclatar un nou dia llarg i dur.
U
n nen amb la seva mare són perseguits pels ‘nacionales’. La mare té el fill agafat de la mà i corren esmunyint-se entre els carrers laberíntics de la ciutat. Giren a la dreta per esquivar un altre grup de la repressió que en veure’ls, inicia la seva persecució contra els dos individus. El nen no sent les cames del mal que li fan però no es rendeix, no obstant, la mare, feble i desnodrida, cau a terra sense poder-se aixecar. El nen s’atura i intenta agafar a la mare i endur-se-la fora de perill. La lluentor del sol es reflecteix en el fusell. Un tret. La mare veu com el seu fill cau a terra com un plom. El forat de la bala es deixa veure a través del crani i abans que la sang comenci a brollar el segon tret mata a la mare i els dos queden estesos a terra enmig d’un mar vermell que oneja al mig del carrer brillant, incandescent, per la llum del sol.
E
l neguit es fa visible entre els tres homes que, després del dur encontre amb la calavera, s’ha apoderat d’ells. Finalment, un fica la mà dins l’armari obert i després de remenar fins el fons treu quatre pomes mig podrides i les guarda. Torna a ficar-hi, aquest cop les dues mans, i en treu cinc més amb una ampolla d’un líquid que sembla aigua. Dins l’armari res més, només restes de menjar i alguna rata morta. Mentre acaben d’escorcollar el rebost, un dels altres homes troba un tros de pa dur com una roca, dos bulls i algunes taronges. Els tres homes surten del rebost i pugen a dalt, on és tot el grup, per poder racionar les petites provisions que els queden.
Q
uan pugen les escales sembla que un vel d’un terrible silenci fúnebre cobreixi tota la cambra. Ningú parla, però ningú dorm tret del nen petit que es recolza en el pit de la seva mare. Tothom mira a banda i banda buscant d’alguna manera ser invisibles dins aquest món, deixar esvair-se com la pols al bufar el vent. Un tro els desperta a tots de cop, el dia ha començat amb una brandada de cops i trets, a fora rebels i feixistes, es destapen en un duel cruent i sanguinari. El nen petit comença a plorar. D’una revolada la mare li tapa la boqueta impedint que el nen emeti cap gemec més. Tots resten en silenci pregant perquè els ‘rojos’, que semblen estar molt a prop, no hagin escoltat el bram de la criatura. Passats els angoixants minuts, els homes racionen el menjar donant prioritat als joves i ancians. Quan un d’ells s’apropa a la vella, percep que la vella ja és en altre món i, acuradament, agafa el cos i el deixa en un racó apartat, li fa una senya en senyal de pregària i s’oblida d’ell tal i com la guerra deixa rere seu rastres anònims.
D
urant tota la tarda s’han estat escoltant pistoles i fusells que deixaven sortir trets carregats de dolor i ràbia. Quan finalment sembla que a fora hi ha una treva, un dels homes decideix muntar un grup per anar a buscar provisions perquè de les que disposaven, algunes no s’han pogut aprofitar degut al seu mal estat. L’home pregunta al reduït grup de gent qui vol acompanyar-lo. Unes mans esporuguides i disperses sorgeixen entre la foscor. L’home corpulent, l’esprimatxat, un altre de cos atlètic i el jove que té la seva estimada al seu costat, s’ofereixen voluntaris per la perillosa missió. La noia intenta convèncer al seu enamorat perquè es quedi amb ella fora de perill, dins el refugi. Plorant, la noia veu que em debades està intentant que es quedi el seu estimat i sense que sigui vist, el noi deixa anar llàgrimes de dolor, un dolor que li diu que serà l’última vegada que veurà la seva nòvia. Decideix acostar-s’hi, li fa un petó, llarg, càlid i ple d’amarga esperança. Finalment, el noi desfà l’encanteri d’aquell bes, i el segella per sempre més en els llavis de la seva amada, humits per les llàgrimes salades que no paren de lliscar per la seva cara.
E
ls quatre homes es disposen a marxar quan la mitjanit cau sobre la ciutat, només amb la protecció d’un antic fusell i un revòlver amb quatre bales que han pogut reunir dins el refugi.
E
nmig de la negra nit uns soldats feixistes veuen sortir un petit grup d’homes d’una trapa del costat d’una casa en ruïnes. El grup de feixistes es divideix en dos, uns quants decideixen seguir des de molt a prop als individus, que sembla que van armats d’armes però també de por. Cinc se’n van del grup sense vacil·lar i com les ombres dels propis quatre homes del refugi els segueixen entre els carrers de cases dansaires. Onze homes es queden, per vigilar el refugi. Decidiran atacar a ple trenc d’alba, quan la ciutat i els resistents tot just es despertin, endormiscats enmig de la boira matinera.
E
l sol encara no ha sortit i els onze homes, ja armats i preparats corren en direcció al suposat refugi d’on van sortir els quatre homes. Xiuxiuegen paraules i ordres intel·ligibles entre ells. Al cap d’unes quantes discussions un més jove, d’uns dinou anys agafa un fusell de combat i apunta cap a la trapa. Una ràfega de trets forada la trapa deixant entreveure una cambra en completa penombra. Els soldats entren ràpidament a dintre creant un escenari caòtic.
E
ls crits del nen petit se senten sonorament entre tots els carrers fuetejant l’aire com una melodia infernal. Els tres homes del refugi, lligats de mans i peus, caminen cap al refugi. Els cinc ‘nacionales’ els tenen immobilitzats de mans i peus perquè no fugin corrents. Tenen les cares desfigurades per l’intensa lluita que han tingut durant la nit amb els cinc soldats. En falta un, l’home corpulent ja no hi és, un tret l’ha foradat a l’estómac i ha mort dessagnat, al mig del carrer, en la nit més obscura de la seva vida. Cauen llàgrimes de resignació, resignació al saber que serà la fi de la seva vida. Els tres homes cada vegada s’acosten més al seu final escrit en sang.
E
ls trets i els plors del nen desperten tots els refugiats d’un salt. De cop, el caos s’apodera de tot i els homes, quasi una dotzena, baixen per les escales i redueixen el personal en un tres i no res. Només quedaven dues dones, el nen petit i una parella gran, que no ofereixen gran resistència als soldats. Al cap d’uns minuts estan tots lligats de mans i peus, el nen ja no plora una bala de plata l’ha fet callar i la seva mare, encara trasbalsada, es troba en ple estat de xoc.
L
a llum enlluerna les pupil·les acostumades a la foscor dels refugiats. Els rajos del Sol entren sense pietat enmig del dia serè il·luminant l’escena. Els refugiats estan disposats en fila india. Els falangistes s’apropen a ells i els tapen el cap amb un tros de roba, impedint-los de veure el que succeirà. Les passes del general fan eco en tota la plaça. Desenes de soldats miren fredament l’escena. Uns remors s’escolten enmig de la gentada. Un crit autoritari fa callar tots els presents. Aixeca el dit i set sentinelles es posen a deu metres dels refugiats. Agafen els rifles, la meitat amb tremolor esporuguida, l’altre meitat amb una determinació que fa por de veure-la reflectida en els seus ulls. Un gest, una mirada. Els dos enamorats s’agafen la mà enllaçant-se els dits. El matrimoni gran s’intenta mirar, però no veuen res més que una bossa que els tapa la visió. Els altres ploren. La mare ja no té res a perdre i intenta semblar segura de sí mateixa en aquell últim instant. Un altre gest. Els gallets es premen. Les bales surten en línia recta cap al seu objectiu. Un, dos, tres, quatre...fins a set cossos cauen amb un cop sec al terra. Set rostres encara calents que miren amb els ulls buits una esperança que els ha fallat i es queden allà a terra mentre els soldats es dispersen i se’n van, tot xiulant, sense mirar el rastre de mort que deixen rere seu, covards de veure l’autèntica atrocitat que han comès. Enmig de la plaça, les set històries sense nom. Les set històries sota un Sol d’infern.

2 de jul. 2013
Buenas noches,

Siempre escribiendo cosas esperadas, bonitas y quizá positivas... Pues hoy vamos a dar un toque de frialdad, miedo, agonía, sufrimiento dolor... Suena bien, ¿eh? Pues entonces preparaos por el escrito que hoy sale a la luz, o más bien, a la oscura noche a dar guerra. 

Guerra de la oscuridad

El vacío es amo y señor de mis más lejanas tierras.
El dolor, gotas frías que, poco a poco, caen salpicando mi interior
como sudor frío al despertar de una siniestra pesadilla.
Los cadáveres de mis recuerdos tirados son en un mar.
Un mar reluciente de agonizante sufrimiento
que destroza y desgarra lo poco que queda e intenta ser.
Lágrimas de luto pasean, lúgubres, por mi rostro adormecido.
Sentimientos desterrados, odiosos, piden ser.
Un puente de lo más negro hacia lo más puro
es derruido por un ejército enfermizo.
Ejército de las tinieblas que, a veces, se alza de noche, se ensancha.

Es eso: La guerra de la oscuridad.

¡Buenas noches a todos!