Swimming
rfen
Dades personals
8 de jul. 2013
Bona nit a tots!
Avui, us presento un nou escrit. Bé, això de nou, no és del tot cert. Fa més de tres mesos que el tinc escrit esperant el seu moment. Finalment, al cap d'esperar tant, he decidit que avui és el seu dia. Vaig anunciar pel twitter fa dos dies que faria un post. Doncs bé, em vaig deixar l'ordinador a casa intencionadament per així poder estar a casa amb la meva família sense haver d'estar pendent de res més. La història que sortirà avui, ho farà també demà en castellà perquè tothom pugui gaudir de la seva lectura, la primícia en català, que és com la vaig crear. Aquí la teniu, sobre la guerra civil se n'han fet moltes, però cap com aquesta.
Avui, us presento un nou escrit. Bé, això de nou, no és del tot cert. Fa més de tres mesos que el tinc escrit esperant el seu moment. Finalment, al cap d'esperar tant, he decidit que avui és el seu dia. Vaig anunciar pel twitter fa dos dies que faria un post. Doncs bé, em vaig deixar l'ordinador a casa intencionadament per així poder estar a casa amb la meva família sense haver d'estar pendent de res més. La història que sortirà avui, ho farà també demà en castellà perquè tothom pugui gaudir de la seva lectura, la primícia en català, que és com la vaig crear. Aquí la teniu, sobre la guerra civil se n'han fet moltes, però cap com aquesta.
Caos.
P
|
er tot arreu la gent corre i fuig de
l’ombra que les bombes i els trets creen al seu voltant. Nens i nens que no són
tan nens es desfan entre llàgrimes perquè no entenen el que està passant. Un
grup de persones esporuguides busca refugi per no ser caçat pel llop famolenc
de la guerra. Entre els carrers estrets de la ciutat albiren un refugi i s’hi
llancen. La nova escomesa de trets fa caure, abatuts, a tres. Els altres, com
si el vent els fuetegés, corren fins al refugi deixant enrere als seus companys
i les últimes forces que els restaven. Tanquen la porta abans no arribi una
altre escomesa que és llançada amb fúria contra els resistents. Durant cinc
minuts infernals, un roig encès ocupa el cel de la ciutat i les grans ràfegues
de trets tallen el buit xiulant de ràbia. Passat un temps eternament llarg, la
calma i el silenci es fan amos i senyors de la ciutat, són les onze de la nit
tocades i, per fi, un moment de relativa tranquil·litat va desdibuixant-se
lentament. Dins les cases, silenci. Dins els refugis també. A fora, una fetor a
sang fresca i a mort acaricia les façanes de les cases despullades que ensenyen
les seves entranyes.
A
|
l refugi la gent no es coneix, ningú
troba la seva família i els pocs que conserven la seva no gosen sortir per
rebutjar als falangistes. Però les provisions que hi ha als refugis s’estan
esgotant massa de pressa. Es miren tots aterrats i mentre van passant els
minuts com lloses, lentament, el grup reduït de persones va caient en un son
que no trigarà a trencar-se.
U
|
n nen que no aconsegueix dormir ni
descansar els seus cansats músculs obre els ulls enmig de la penombra de
l’estància. S’aixeca pausadament del lloc on s’estava i va cercant a les
palpentes les escales que donen al carrer. Els seus dits toquen l’arrogant tacte
del ferro rovellat del mànec de la trapa. Recolza l’orella en els taulons de
fusta humida i intenta captar soroll de trets. Ni un. Decideix obrir la trapa
per sortir a l’exterior però el candau que protegeix l’entrada del refugi
l’impedeix d’obrir. Forceja amb la porta a debades i, finalment, es disposa a
deixar l’inútil batalla entre ell i el candau. Mentre baixa les escales, entreveu
una silueta que a causa de l’enrenou s’ha desvetllat. És un home corpulent, de
cara ampla i mentó prominent. El mira amb recança. El noi, sentint-se atrapat,
es disculpa del seu ingenu intent i es dirigeix altre cop al seu racó on torna
a intentar somiar despert.
E
|
l soroll estrident de l’alarma
desperta a tot el grup d’una revolada. A fora torna a esclatar l’escenari
bel·licós amb més força que abans. Una dona gran comença a plorar incansablement,
l’home corpulent l’abraça i tots dos es fonen en una abraçada consolant-se
mútuament. Un altre home, esprimatxat i amb cara de pocs amics obre el candau
per observar el panorama exterior. Els ‘nacionales’ s’han amagat dues
cantonades enllà però el teló negre de la fosca nit els cobreix. El nen,
espantant surt esperitat cap a la trapa, l’obre i surt corrents. La seva cara
desfigurada de terror empal·lideix de cop i el cos inert del jove cau. Ni tan
sols l’altre gent del grup ha tingut l’oportunitat d’escoltar la pluja de plata
que ha cosit el nen. El cos queda a terra i la sang brolla com si d’una font es
tractés, la lluna vetlla el jove sense vida. La dona que abans plorava cau a
terra i s’agafa les mans, se les duu a la cara i deixa anar un udol a la
mitjanit com un llop ferit. Alguns ploren silenciosament com si els fes por
perdre una llàgrima més, d’altres miren fredament l’escena de la vella però
n’hi ha d’altres que simplement no fan res, i es resignen a la sort que la
Guerra els ha donat.
H
|
an passat trenta minuts des que el nen
ha mort i una noia jove qui ha aconseguit retrobar-se amb el seu enamorat sent
que li rugeix la panxa. Ràpidament tots s’adonen que tenen una gana voraç
mentre, de fons, se sent una orquestra d’estómacs que pidolen menjar. Alguns
voluntaris s’ofereixen per anar escales avall al magatzem i mirar si hi ha
algunes queviures per poder menjar. L’home corpulent, seguit de dos més baixen.
U
|
n fort corrent d’aire sorgeix entre la
penombra del refugi. Tot seguit, una penetrant olor a resclosit i a humitat
inunden tota la cambra. Quasi no es pot respirar. Els tres homes es disposen a
baixar les escales en direcció al magatzem. Palpen la barana de les escales i
van guiant-se fins l’últim esglaó, que culmina amb un fort cop de fusta podrida.
La pudor a humitat encara es fa més intensa i els homes, avançant a ulls clucs,
arriben a una paret plena de fongs i molsa que l’entapissen. L’home corpulent
els diu als altres que busquin algun moble o qualsevol caixa per mirar si conté
menjar. Els tres homes, per separat, van resseguint la sala. De cop, un dels
homes topa amb un armari. El palpa en busca de la porta i toca alguna cosa
llefiscosa abans d’obrir el pany. L’objecte estrany cau a terra amb un soroll
esmorteït per un coixí d’un verd florit. El soroll fa eriçar els pèls de punta
als tres homes. Un dels homes s’acosta i s’ajup per esbrinar què és allò que ha
caigut. Quasi instantàniament deixa anar l’objecte que cau altre cop, amb un
fort estrident, trencat amb diversos fragments. Els altres es pregunten el
perquè d’aquella estranya reacció, i quan a la fi comprenen el què els diu
l’home, entenen que el què havia tocat era una calavera humana, una calavera
recent, foradada per la humitat i devorada per les rates.
A
|
dalt, l’espera es fa eterna i alguns ja no
poden aguantar gaire més. La dona vella que abans plorava està quieta i no diu
res. L’home esprimatxat s’acosta sigil·losament cap a ella i fa un pas enrere,
espantat. El lleu contacte gèlid de la mà de l’anciana li confirma que el seu dèbil
pols ha deixat d’escoltar-se. Ningú més ha notat l’absència de la vella i
l’home torna al seu lloc, vigilant la trapa. Mentrestant a fora és a punt
d’esclatar un nou dia llarg i dur.
U
|
n nen amb la seva mare són perseguits
pels ‘nacionales’. La mare té el fill agafat de la mà i corren esmunyint-se
entre els carrers laberíntics de la ciutat. Giren a la dreta per esquivar un
altre grup de la repressió que en veure’ls, inicia la seva persecució contra
els dos individus. El nen no sent les cames del mal que li fan però no es
rendeix, no obstant, la mare, feble i desnodrida, cau a terra sense poder-se
aixecar. El nen s’atura i intenta agafar a la mare i endur-se-la fora de
perill. La lluentor del sol es reflecteix en el fusell. Un tret. La mare veu com
el seu fill cau a terra com un plom. El forat de la bala es deixa veure a
través del crani i abans que la sang comenci a brollar el segon tret mata a la
mare i els dos queden estesos a terra enmig d’un mar vermell que oneja al mig
del carrer brillant, incandescent, per la llum del sol.
E
|
l neguit es fa visible entre els tres
homes que, després del dur encontre amb la calavera, s’ha apoderat d’ells.
Finalment, un fica la mà dins l’armari obert i després de remenar fins el fons treu
quatre pomes mig podrides i les guarda. Torna a ficar-hi, aquest cop les dues
mans, i en treu cinc més amb una ampolla d’un líquid que sembla aigua. Dins
l’armari res més, només restes de menjar i alguna rata morta. Mentre acaben d’escorcollar
el rebost, un dels altres homes troba un tros de pa dur com una roca, dos bulls
i algunes taronges. Els tres homes surten del rebost i pugen a dalt, on és tot
el grup, per poder racionar les petites provisions que els queden.
uan pugen les escales sembla que un
vel d’un terrible silenci fúnebre cobreixi tota la cambra. Ningú parla, però
ningú dorm tret del nen petit que es recolza en el pit de la seva mare. Tothom
mira a banda i banda buscant d’alguna manera ser invisibles dins aquest món,
deixar esvair-se com la pols al bufar el vent. Un tro els desperta a tots de
cop, el dia ha començat amb una brandada de cops i trets, a fora rebels i
feixistes, es destapen en un duel cruent i sanguinari. El nen petit comença a
plorar. D’una revolada la mare li tapa la boqueta impedint que el nen emeti cap
gemec més. Tots resten en silenci pregant perquè els ‘rojos’, que semblen estar
molt a prop, no hagin escoltat el bram de la criatura. Passats els angoixants
minuts, els homes racionen el menjar donant prioritat als joves i ancians. Quan
un d’ells s’apropa a la vella, percep que la vella ja és en altre món i,
acuradament, agafa el cos i el deixa en un racó apartat, li fa una senya en
senyal de pregària i s’oblida d’ell tal i com la guerra deixa rere seu rastres
anònims.
urant tota la tarda s’han estat
escoltant pistoles i fusells que deixaven sortir trets carregats de dolor i
ràbia. Quan finalment sembla que a fora hi ha una treva, un dels homes decideix
muntar un grup per anar a buscar provisions perquè de les que disposaven,
algunes no s’han pogut aprofitar degut al seu mal estat. L’home pregunta al
reduït grup de gent qui vol acompanyar-lo. Unes mans esporuguides i disperses
sorgeixen entre la foscor. L’home corpulent, l’esprimatxat, un altre de cos
atlètic i el jove que té la seva estimada al seu costat, s’ofereixen voluntaris
per la perillosa missió. La noia intenta convèncer al seu enamorat perquè es
quedi amb ella fora de perill, dins el refugi. Plorant, la noia veu que em
debades està intentant que es quedi el seu estimat i sense que sigui vist, el
noi deixa anar llàgrimes de dolor, un dolor que li diu que serà l’última vegada
que veurà la seva nòvia. Decideix acostar-s’hi, li fa un petó, llarg, càlid i
ple d’amarga esperança. Finalment, el noi desfà l’encanteri d’aquell bes, i el
segella per sempre més en els llavis de la seva amada, humits per les llàgrimes
salades que no paren de lliscar per la seva cara.
ls quatre homes es disposen a marxar quan
la mitjanit cau sobre la ciutat, només amb la protecció d’un antic fusell i un
revòlver amb quatre bales que han pogut reunir dins el refugi.
nmig de la negra nit uns soldats
feixistes veuen sortir un petit grup d’homes d’una trapa del costat d’una casa
en ruïnes. El grup de feixistes es divideix en dos, uns quants decideixen
seguir des de molt a prop als individus, que sembla que van armats d’armes però
també de por. Cinc se’n van del grup sense vacil·lar i com les ombres dels
propis quatre homes del refugi els segueixen entre els carrers de cases
dansaires. Onze homes es queden, per vigilar el refugi. Decidiran atacar a ple
trenc d’alba, quan la ciutat i els resistents tot just es despertin,
endormiscats enmig de la boira matinera.
l sol encara no ha sortit i els onze
homes, ja armats i preparats corren en direcció al suposat refugi d’on van sortir
els quatre homes. Xiuxiuegen paraules i ordres intel·ligibles entre ells. Al
cap d’unes quantes discussions un més jove, d’uns dinou anys agafa un fusell de
combat i apunta cap a la trapa. Una ràfega de trets forada la trapa deixant
entreveure una cambra en completa penombra. Els soldats entren ràpidament a
dintre creant un escenari caòtic.
ls crits del nen petit se senten
sonorament entre tots els carrers fuetejant l’aire com una melodia infernal.
Els tres homes del refugi, lligats de mans i peus, caminen cap al refugi. Els
cinc ‘nacionales’ els tenen immobilitzats de mans i peus perquè no fugin
corrents. Tenen les cares desfigurades per l’intensa lluita que han tingut durant
la nit amb els cinc soldats. En falta un, l’home corpulent ja no hi és, un tret
l’ha foradat a l’estómac i ha mort dessagnat, al mig del carrer, en la nit més
obscura de la seva vida. Cauen llàgrimes de resignació, resignació al saber que
serà la fi de la seva vida. Els tres homes cada vegada s’acosten més al seu
final escrit en sang.
ls trets i els plors del nen desperten
tots els refugiats d’un salt. De cop, el caos s’apodera de tot i els homes,
quasi una dotzena, baixen per les escales i redueixen el personal en un tres i
no res. Només quedaven dues dones, el nen petit i una parella gran, que no
ofereixen gran resistència als soldats. Al cap d’uns minuts estan tots lligats
de mans i peus, el nen ja no plora una bala de plata l’ha fet callar i la seva
mare, encara trasbalsada, es troba en ple estat de xoc.
a llum enlluerna les pupil·les
acostumades a la foscor dels refugiats. Els rajos del Sol entren sense pietat
enmig del dia serè il·luminant l’escena. Els refugiats estan disposats en fila
india. Els falangistes s’apropen a ells i els tapen el cap amb un tros de roba,
impedint-los de veure el que succeirà. Les passes del general fan eco en tota
la plaça. Desenes de soldats miren fredament l’escena. Uns remors s’escolten
enmig de la gentada. Un crit autoritari fa callar tots els presents. Aixeca el
dit i set sentinelles es posen a deu metres dels refugiats. Agafen els rifles,
la meitat amb tremolor esporuguida, l’altre meitat amb una determinació que fa
por de veure-la reflectida en els seus ulls. Un gest, una mirada. Els dos
enamorats s’agafen la mà enllaçant-se els dits. El matrimoni gran s’intenta
mirar, però no veuen res més que una bossa que els tapa la visió. Els altres
ploren. La mare ja no té res a perdre i intenta semblar segura de sí mateixa en
aquell últim instant. Un altre gest. Els gallets es premen. Les bales surten en
línia recta cap al seu objectiu. Un, dos, tres, quatre...fins a set cossos
cauen amb un cop sec al terra. Set rostres encara calents que miren amb els
ulls buits una esperança que els ha fallat i es queden allà a terra mentre els
soldats es dispersen i se’n van, tot xiulant, sense mirar el rastre de mort que
deixen rere seu, covards de veure l’autèntica atrocitat que han comès. Enmig de
la plaça, les set històries sense nom. Les set històries sota un Sol d’infern.
|
2 de jul. 2013
Buenas noches,
Siempre escribiendo cosas esperadas, bonitas y quizá positivas... Pues hoy vamos a dar un toque de frialdad, miedo, agonía, sufrimiento dolor... Suena bien, ¿eh? Pues entonces preparaos por el escrito que hoy sale a la luz, o más bien, a la oscura noche a dar guerra.
Guerra de la oscuridad
El vacío es amo y señor de mis más lejanas tierras.
El dolor, gotas frías que, poco a poco, caen salpicando mi
interior
como sudor frío al despertar de una siniestra pesadilla.
Los cadáveres de mis recuerdos tirados son en un mar.
Un mar reluciente de agonizante sufrimiento
que destroza y desgarra lo poco que queda e intenta ser.
Lágrimas de luto pasean, lúgubres, por mi rostro adormecido.
Sentimientos desterrados, odiosos, piden ser.
Un puente de lo más negro hacia lo más puro
es derruido por un ejército enfermizo.
Ejército de las tinieblas que, a veces, se alza de noche, se
ensancha.
Es eso: La guerra de la oscuridad.
¡Buenas noches a todos!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)