Tinc quelcom que em balla pel cap...

Hi ha qui aprofita el temps en què la son no li ve per escriure algunes coses, n'hi ha que agafen el bitllet de tren i s'embarquen en un somni profund que els embriaga fins que el despertador els xucla d'aquell món tan perfecte i els torna a la vida real, n'hi ha que miren la tele, n'hi ha que llegeixen i el somnífer de les lletres estretes i petites els adorm suaument, n'hi ha que, simplement, rodolen pel llit pregant que la son els vingui a fer una visita i n'hi ha que no dormen, simplement, somien desperts... A tots aquests, els meus textos, a tots aquests, les meves lectures, a tots aquests...Bona nit.

Sembla estrany, però sí, en aquest text, el Nadal s'hi ha estancat, un Nadal un pèl diferent... o no:

Qui pensava que el Nadal era una època de felicitat s’equivocava, i molt. Les garlandes de Nadal ja penjaven per les façanes i balcons de les cases i des de feia un més i mig el carrer ja s’il·luminava de petites llumenetes i estrelles de colors. Algun arbre de Nadal treia el cap per la finestra on les famílies gaudien del caliu de la llar tot parlant joiosament. La nit començava a caure a la ciutat i les estrelles jugaven a amagar-se entre els núvols que voleiaven pel negre cel. Feia fred, però no prou perquè pogués nevar i el baf de les persones formava grans gratacels que es perdien dins la foscor. Els carrers il·luminats exhalaven escalfor i les botigues obertes atreien nombrosos clients que buscaven les últimes ofertes nadalenques. En una cantonada una ombra es fonia entre els murs de pedra i passava desapercebuda per qualsevol ull humà. Un noi jeia a la penombra d’un gran portal. Plorava, i les llàgrimes li queien silenciosament lliscant sobre el seu rostre blanc. Els ulls verds maragda brillaven com dues llacunes sense fons i a les seves mans i duia un peluix que recordava temps millors. Tot el seu voltant semblava restar aturat en el temps, mentre a fora el bullici de gent anava i venia carretejant bosses i regals, ell estava allà assegut i plorant a llàgrima viva. A ningú semblava importar-li què li feia brollar dels seus ulls aquelles llàgrimes, tots eren suficientment feliços com per no adonar-se que a fora de la seva pròpia bombolla de felicitat, n’hi havia d’altres que estaven sotmeses a una profunda tristesa. El cap d’una bona estona, cansat de tan plorar, el nen va dirigir-se novament al seu infern i, molt lentament, va obrir la porta del gran portal on s’estava.