Swimming
rfen
Dades personals
20 de febr. 2013
Bona tarda a tots! Abans que me'n vagi a estudiar una mica us deixo la continuació que he fet avui del text que us vaig publicar ahir, això va creixent i es va engreixant a mesura que escric... Fins la pròxima entrada!
El replà de baix era ampli i de marbre blanc,
a la dreta, una escala feta també de marbre, pujava fins a una gran cúpula de
vidre fumat on l’aire fred de la nit s’escapolia per una petita esquerda i
glaçava l’ambient. El porter, assegut en un tamboret, fumava un gran puro que, barrejat
amb l’aire glaçat, l’olor era vagament confortable pels pulmons dels qui el
respiraven. L’home era gros i la massa greixosa que li queia pel tamboret li
donava un aspecte divertit i penós alhora. Al costat hi tenia un vell quadern
on apuntava els visitants que entraven i venien de la casa dels Torrens. Hi
havia, com era d’esperar, la tia Dolores, que sempre els venia a fer una visita
a l’hora del cafè, per estar-s’hi unes dues hores llargues fent petar la
xerrada fins i tot amb el gos. Avui, a més a més, havia vingut l’avi Marçal
que, vell com era, quasi no podia pujar les escales i l’havien d’ajudar i amb
això ja trigava més de deu minuts a pujar les escales.
El porter, Simón, venia de fora de Catalunya,
uns deien que era de Mèxic, d’altres d’Argentina i uns altres de Brasil. Ningú
sabia exactament el seu lloc d’origen, però el que sí sabien era que els “nachos”
li encantaven, quan algú obria la porta principal l’olor es feia més que
palpable. A banda d’això, en Simón era un home honest i humil i sempre solia
anar pulcrament vestit. En Simón es posava al seu lloc de treball –el tamboret-
i d’allà no es movia fins l’hora de dinar o per anar al servei, les dotze hores
del dia el portal restava vigilat per en Simón. Durant la nit, l’esquerp d’en
Tomàs feia la vigilància nocturna i pobre del que se li acostés per
preguntar-li alguna cosa, que s’enduia una mirada recelosa i un simple: -Que no
veus quines hores són?. L’únic ésser viu que podia gaudir d’un bon humor que
semblava tenir amagat en Tomàs era un gat que sempre es passejava pel replà, un
gat negre i robust de caràcter recessiu.
A part d’en Tomàs i els seus reduïts
comentaris, el portal de la casa gaudia d’un aire familiar i pintoresc.
El nen va entrar per la porta principal molt
lúgubrement i la seva tristesa pesava com una llosa dins l’ambient. En Simón es
va girar i va acostar-se al noiet que duia el peluix mig trencat i gastat.
- Pau, com es troba la teva germana? Cal que
li porti més medicines? – va donar-li un copet a l’espatlla per animar-lo i li
va xiuxiuejar a l’orella – Saps que si demanes un desig la nit de Reis es fa
realitat? I si demanes que la petita Júlia es curi?
En Pau va obrir els ulls i una espurna molt
petita d’esperança va encendre’s. Les llàgrimes ja no queien i el noi va
dibuixar un petit somriure.
- Veus? Així m’agrada, que somriguis per la
Júlia, segur que et vol veure així cada dia. Voldràs venir a jugar a escacs amb
mi un cop l’hagis vist?
En Pau va valorar la pregunta durant uns
segons i, finalment, com cada dia que li proposava el mateix, acabava
acceptant.
- Vindré si em deixa la mama, després de veure
la Júlia i parlar amb ella un moment.
En Simón lli va tornar a picar l’espatlla i,
mandrosament però amb un somriure que quasi no es podia amagar va seure altre
cop al tamboret deixant passar el jovenet dels Torrens que ja pujava cap a dalt
per poder demanar si, més tard, podria baixar per jugar una partida amb en
Simón, el seu porter preferit.
